1011
—Ara ets un de nosaltres, tots tenim una missió,
ja veuràs com t’agradarà veure que gràcies a tu i
la teva llum ajudaràs a molta gent.
—Mira!!!!! Veig al pare i la mare!!!! Els
veig!!!!— que estrany, jo era molt lluny de casa
però els podia veure!!!
—Ho veus, Jana? Tu sempre els podràs veure,
saber d’ells i d’aquesta manera els podràs ajudar
sempre que vulguis.
—Però… per què ploren? Què els passa? Estan
tristos... Jo mai he vist els meus pares tristos... i
estan sols.... ai no, no, mira!! Els meus germans!!! Ja els veig…. Estan parlant
amb ells, mira m’estan mirant!!! Com és que tots em miren?
—Doncs perquè els teus pares han explicat als teus germans que ara ets un
estel que sempre brillarà i que sempre estarà amb ells.
—Continuo sense entendre molt què és el que està passant… mai m’hagués pen-
sat que podria ser un estel…
L’Estel del Nord em va ensenyar una mica la immensa manta d’estels que es de-
plegaven per aquí dalt… Que macos són tots…
Però a mi m’agradava molt ser la Jana, tenia les meves joguines, anava al
parc, a l’escola… no entenia res…
Van anar passant els dies i veia que això anava per llarg.
—Estel del Nord...— vaig preguntar amb to suau.
—Digues-me, Estel Etern...
—Et puc fer una pregunta?— li vaig dir amb cara de preocupació.